jueves, 20 de agosto de 2015

Lliçons del capitalisme neoliberal per a Grècia (la resta d'estats i la democràcia)




José Joaquín Rodes (membre de Podem i d'ETP) || Quan escric aquestes línies la Unió Europea acaba d'aprovar el tercer rescat a Grècia. Almenys ací a Espanya, els mitjans de comunicació han presentat aquest procés com la incompetència d'un govern que guanyà les eleccions gregues al gener de 2015. Des del primer dia que començà a governar Syriza a Grècia, amb un programa electoral que volia trencar amb l'austeritat imposada per la troica, tot el poder econòmic i mediàtic han treballat per tal d'imposar les mesures econòmiques més regressives a Grècia, i donar una lliçó a la resta d'estats on han aparegut moviments polítics i socials semblants al Syriza grec. Podem afirmar que la democràcia està en perill d'extinció si no som capaços de modificar les condicions neoliberals que estan imposant uns poders econòmics que, hem de recordar-lo, ni s'han presentat a les eleccions ni han proposat el programa electoral a desenvolupar en cap país. Han passat per sobre d'unes eleccions democràtiques, boicotejades per tota la Unió Europea, però fonamentalment per la gran banca alemanya, i també per sobre d'un referèndum a Grècia.

Cal recordar que, si bé Syriza no ha provocat la crisi del deute grec, la societat grega (així com l'espanyola) han mirat cap a un altre costat fins que la crisi s'ha emportat molts drets socials que han trigat dècades d'esforços i vides humanes en un no res. Resulta vergonyós que Rajoy, després de quasi 4 anys de govern, encara continua dient que tota la culpa és de Zapatero i del govern socialista (encara que és cert que el PSOE va iniciar la destrucció del nostre estat de benestar amb la modificació de l'article 135 de la CE), però Syriza siga la culpable de la situació econòmica grega en menys de 6 mesos de govern. No només això, tampoc ha arribat a l'opinió pública, per raons òbvies, que l'any 2010 el FMI va adonar-se que l'estat grec no podria pagar el seu deute públic acumulat, la qual cosa provocaria un greu problema als bancs que havien comprat aquesta (Philippe Legrain, antic assessor del ja expresident Barroso, Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra). I què decidiren els nostres governants de la Unió Europea, FMI i BCE? Sabeu això que: si deus 1.000 € al banc, doncs tens un problema, però si deus 10.000.000 € és el banc qui té el problema? Aleshores, com que els bancs alemanys i francesos (alguns espanyols també) tenien una gran quantitat del deute grec que mai podrien cobrar, les institucions financeres (FMI i BCE) i les institucions polítiques (UE i principals governs de la zona euro) decidiren transformar el deute privat a deute públic. La conclusió, hem rescatat a la banca per a condemnar al poble grec i s'ha fet d'esquenes a la ciutadania europea i amb coneixement de causa. Novament, resulta doblement vergonyós que Rajoy exigisca amb vehemència que Grècia ha de pagar el deute a Espanya, quan és incapaç de cobrar el deute que té la banca espanyola amb el poble espanyol.

La segona part d'aquesta trama mafiosa són les retallades a què la troica ha exigit al govern sobirà grec, utilitzant algunes mentides mediàtiques, com és el cas de les pensions pagades a Grècia. Cap institució va proposar la retallada de la despesa militar a Grècia. Perquè? França i Alemanya són els majors proveïdors d'armament a l'exèrcit grec, curiosament pagades amb deute públic (ens sona aquesta cançó a Espanya?) Així que quan Syriza proposava reduir la despesa militar, el lobby militar EEUU-OTAN rearmava a Turquia, per a obligar a Grècia a augmentar la despesa militar o enfrontar-se a l'elit militar grega (Vicenç Navarro). Els moviments que demanaven una reestructuració del deute en altres països, com Espanya i Portugal, va deixar als grecs en el mig d'una batalla que el poder econòmic no volia perdre. Per tant, Grècia va ser el camp de proves per a exigir la major austeritat a un país sense guerra pel mig. D'aquesta manera, es llançava un missatge alt i clar a totes les nacions sobre quina seria l'actuació de les institucions internacionals en cas de tenir un govern que no estiguera d'acord amb les imposicions de la troica. Aquesta acció és una forma de terrorisme financer, culpable directa de la mort de moltes persones que no ixen en els mitjans de comunicació.

Grècia ha hagut de fer retallades en les pensions públiques equivalents a l'1% del PIB, i al mateix temps s'ha impedit l'augment d'impostos a les classes altes de la societat. Ha aplicat totes les mesures d'austeritat imposades per les expertes de la troica, però en lloc de disminuir el deute públic n'ha augmentat. Històricament, als països amb impossibilitat de pagar el deute se'ls ha aplicat una reducció del deute i una reestructuració d'aquest condicionada al creixement econòmic del país (Alemanya és un clar exemple, Vicenç Navarro). La situació grega és un complot entre la classe dominant corrupta de Grècia i el BCE, amb la col·laboració dels principals governs de la zona euro, que ha tractat, tracta i tractarà carregar-se el govern de Syriza. Tota aquesta informació no eixirà en els principals mitjans de comunicació perquè estan venuts a la classe econòmica dominant. L'objectiu final és la confiscació total de la força del treball en benefici només del capital, i els queda poc per a aconseguir-lo. L'evidència experimental és abundant, es treballa més hores per menys salari i els drets laborals s'han eliminat amb una facilitat tal que la classe treballadora hauria de fer-se'l pensar; el deute públic continua creixent malgrat les polítiques d'austeritat. Així que, tot el patiment a què està sotmés el poble grec és el que afectarà a qualsevol poble europeu, especialment el català i l'espanyol que seran els següents en tenir eleccions autonòmiques i generals el 27 de setembre i el 13 o 20 de desembre, respectivament, si la ciutadania es decideix per alternatives polítiques que van en contra de les exigències de la troica i dels interessos de la classe econòmica dominant.

Tampoc tindrem l'oportunitat de llegir en els mitjans escrits o veure en les televisions, siguen públiques o privades, l'auditoria que s'ha fet del deute grec per part d'experts independents internacionals, l'informe del qual demostrava que el total d'aquest és il·legal, il·legítim i odiós (Eric Toussaint, coordinador de l'auditoria del deute grec). A més a més, és insostenible en el temps. Un capítol d'aquest informe explica com s'han violat els drets humans amb l'actuació de la troica amb Grècia (http://cadtm.org/Presentacion-por-Eric-Toussaint). Caldria que la UE tinguera més humilitat i que no oblidara que els seus imperis tenen un deute extern amb el que anomenen despectivament tercer món que mai podrien pagar (http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article55012, discurs escrit pel periodista Luís Britto García i que Evo Morales pronuncià davant un centenar de caps d'estats europeus).

Des d'aquest atac a la sobirania nacional d'un país sense precedents des de la 2a guerra mundial, què han fet, fan o faran els socialdemòcrates de tota Europa? Fàcil, donar recolzament a aquesta actuació terrorista, resignant-se a treballar per a la troica i col·laborant amb la destrucció de qualsevol altra alternativa política, fins i tot el podemos espanyol que s'autoanomenava germà de Syriza. No només això, volen fer caure a la trampa de la por a la societat. Com deia José Luis Sampedro el govern de la por és molt eficaç. Si dius a la gent que li tallaràs el coll i després no ho fas, tens el camí lliure per a colpejar-la i explotar-la. I clar, la gent estarà contenta perquè conserva el seu coll. Malauradament, la por és més forta que l'altruisme, que la veritat, més fort que l'amor. I la por ens la estan donant tots els dies en els diaris i en les televisions, siguen públiques o privades.

Així que la primera lliçó que hem d'aprendre és perdre la por a una altra societat on els dirigents actuen per i per al poble i no per i per als lobbys de tot tipus (econòmic, energètic, mediàtic informatiu, etc). La segona és trobar els pilars programàtics necessaris per a la confluència de les persones i per a canviar la por de bàndol. La tercera és convèncer-nos que aquesta lluita la podem i devem guanyar pel futur de les pròximes generacions. Finalment, com a societat haurem de reflexionar sobre la part de culpa que tenim per haver continuar donant el nostre vot a la mateixa gent que ens ha estat robant durant tants i tants anys. Al principi, poden enganyar-te, després poden fer-lo una segona vegada, però a partir de la tercera, ets una més d'elles.




Lecciones del capitalismo neoliberal para Grecia (el resto de estados y la democracia)

 José Joaquín Rodes (membre de Podem i d'ETP)

Cuando escribo estas líneas la Unión Europea acaba de aprobar el tercer rescate a Grecia. Al menos aquí en España, los medios de comunicación han presentado este proceso como la incompetencia de un gobierno que ganó las elecciones griegas en enero de 2015. Desde el primer día que comenzó a gobernar Syriza en Grecia, con un programa electoral que quería romper con la austeridad impuesta por la troica, todo el poder económico y mediático han trabajado con el objetivo de imponer las medidas económicas más regresivas a Grecia, y dar una lección al resto de estados donde han aparecido movimientos políticos y sociales parecidos al Syriza griego. Podemos afirmar que la democracia está en peligro de extinción si no somos capaces de modificar las condiciones neoliberales que están imponiendo unos poderes económicos que, tenemos que recordarlo, ni se han presentado a las elecciones ni han propuesto el programa electoral a desarrollar en ningún país. Han pasado por encima de unas elecciones democráticas, boicoteadas por toda la Unión Europea, pero fundamentalmente por la gran banca alemana, y también por encima de un referéndum en Grecia.

Hay que recordar que, si bien Syriza no ha provocado la crisis de la deuda griega, la sociedad griega (así como la española) han mirado hacia otro lado hasta que la crisis se ha llevado muchos derechos sociales que han tardado décadas de esfuerzos y vidas humanas en un suspiro. Resulta vergonzante que Rajoy, después de casi 4 años de gobierno, todavía continua diciendo que toda la culpa es de Zapatero y del gobierno socialista (aunque es cierto que el PSOE inició la destrucción de nuestro estado de bienestar con la modificación del artículo 135 de la CE), pero Syriza sea la culpable de la situación económica griega en menos de 6 meses de gobierno. No sólo eso, tampoco ha llegado a la opinión pública, por razones obvias, que el año 2010 el FMI se dio cuenta de que el estado griego no podría pagar su deuda pública acumulada, lo que provocaría un grave problema a los bancos que habían comprado ésta (Philippe Legrain, antiguo asesor del ya expresidente Barroso, Vicenç Navarro, Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales de la Universidad Pompeu Fabra). ¿Y qué decidieron nuestros gobernantes de la Unión Europea, FMI i BCE? ¿Saben que: si debes 1.000 € al banco, entonces tienes un problema, pero si debes 10.000.000 € es el banco el que tiene el problema? Entonces, como los bancos alemanes y franceses (algunos españoles también) tenían una gran cantidad de la deuda griega que nunca podrían cobrar, las instituciones financieras (FMI y BCE) y las instituciones políticas (UE y principales gobiernos de la zona euro) decidieron transformar la deuda privada en deuda pública. La conclusión, hemos rescatado a la banca para condenar al pueblo griego y se ha hecho de espaldas a la ciudadanía europea y con conocimiento de causa. Nuevamente, resulta doblemente vergonzoso que Rajoy exija con vehemencia que Grecia tiene que pagar la deuda a España, cuando es incapaz de cobrar la deuda que tiene la banca española con el pueblo español.

La segunda parte de esta trama mafiosa son los recortes con que la troica ha exigido al gobierno soberano griego, utilizando algunas mentiras mediáticas, como es el caso de las pensiones pagadas a Grecia. Ninguna institución propuso el recorte del gasto militar en Grecia. ¿Por qué? Francia y Alemania son los mayores proveedores de armamento al ejército griego, curiosamente pagadas con deuda pública (¿nos suena esta canción en España?) Así que cuando Syriza proponía reducir el gasto militar, el lobby militar EEUU-OTAN rearmaba a Turquía, para obligar a Grecia a aumentar el gasto militar o enfrentarse a la élite militar griega (Vicenç Navarro). Los movimientos que pedían una reestructuración de la deuda en otros países, como España y Portugal, dejó a la ciudadanía griega en el medio de una batalla que el poder económico no quería perder. Por tanto, Grecia fue el campo de pruebas para exigir la mayor austeridad a un país sin guerra por medio. De esta manera, se lanzaba un mensaje alto y claro a todas las naciones sobre cuál sería la actuación de las instituciones internacionales en caso de tener un gobierno que no estuviera de acuerdo con las imposiciones de la troica. Esta acción es una forma de terrorismo financiero, culpable directa de la muerte de muchas personas que no salen en los medios de comunicación.

Grecia ha tenido que hacer recortes en las pensiones públicas equivalentes al 1% del PIB, y al mismo tiempo se ha impedido le aumento de impuestos a las clases altas de la sociedad. Ha aplicado todas las medidas de austeridad impuestas por las personas expertas de la troica, pero en vez de disminuir la deuda pública ha aumentado. Históricamente, los países con imposibilidad de pagar la deuda, se les ha aplicado una reducción de la deuda y una reestructuración de ésta condicionada al crecimiento económico del país (Alemania es un claro ejemplo, Vicenç Navarro). La situación griega es un complot entre la clase dominante corrupta de Grecia y el BCE, con la colaboración de los principales gobiernos de la zona euro, que ha tratado, trata y tratará cargarse el gobierno de Syriza. Toda esta información no saldrá en los principales medios de comunicación porque están vendidos a la clase económica dominante. El objetivo final es la confiscación total de la fuerza del trabajo en beneficio sólo del capital, i les queda poco para conseguirlo. La evidencia experimental es abundante, se trabaja más horas por menos salario y los derechos laborales se han eliminado con una facilidad tal que la clase trabajadora tendría que hacerle pensar; la deuda pública continua creciendo aún aplicando las políticas de austeridad. Así que, todo el sufrimiento al que está sometido el pueblo griego es el que afectará a cualquier pueblo europeo, especialmente al catalán y al español que serán los siguientes en tener elecciones autonómicas y generales el 27 de septiembre y el 13 o 20 de diciembre, respectivamente, si la ciudadanía se decide por alternativas políticas que van en contra de las exigencias de la troica y de los intereses de la clase económica dominante.

Tampoco tendremos la oportunidad de leer en los medios escritos o ver en las televisiones, sean públicas o privadas, la auditoría que se ha hecho de la deuda griega por parte de expertos independientes internacionales, cuyo informe demostraba que el total de ésta es ilegal, ilegítima y odiosa (Eric Toussaint, coordinador de la auditoría de la deuda griega). Además, es insostenible en el tiempo. Un capítulo de este informe explica cómo se han violado los derechos humanos con la actuación de la troica con Grecia (http://cadtm.org/Presentacion-por-Eric-Toussaint). Sería necesario que la UE tuviera más humildad y que no olvidara que sus imperios tienen una deuda externa con lo que llaman despectivamente tercer mundo que nunca podrían pagar (http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article55012, discurso escrito por el periodista Luís Britto García y que Evo Morales pronunció ante un centenar de jefes de estados europeos).

Desde este ataque a la soberanía nacional de un país sin precedentes desde la II guerra mundial, ¿qué han hecho, hacen o harán los socialdemócratas de toda Europa? Fácil, dar apoyo a esta actuación terrorista, resignándose a trabajar para la troica y colaborando en la destrucción de cualquier alternativa política, incluso el podemos español que se autodenominaba hermano de Syriza. No sólo eso, quieren hacer caer en la trampa del miedo a la sociedad. Como decía José Luis Sampedro el gobierno del miedo es muy eficaz. Si dices a la gente que le cortarás el cuello i después no lo haces, tienes el camino libre para golpearla y explotarla. Y claro, la gente estará contenta porque conserva su cuello. Desgraciadamente, el miedo es más fuerte que el altruismo, que la verdad, más fuerte que el amor. Y el miedo nos lo están dando todos los días en los diarios y en las televisiones, sean públicas o privadas.

Así que la primera lección que tenemos que aprender es perder el miedo a otra sociedad donde los dirigentes actúen por y para el pueblo y no por y para los lobbies de todo tipo (económico, energético, mediático informativo, etc). La segunda es encontrar los pilares programáticos necesarios para la confluencia de las personas y para cambiar el miedo de bando. La tercera es convencernos de que esta lucha la podemos y debemos ganar por el futuro de las próximas generaciones. Finalmente, como sociedad tendremos que reflexionar sobre la parte de culpa que tenemos por haber continuado dando nuestro voto a la misma gente que nos ha estado robando durante tantos y tantos años. Al principio, pueden engañarte, después pueden hacerlo una segunda vez, pero a partir de la tercera, eres una más de ellas.

0 comentarios:

Publicar un comentario